El Reial Monestir és d’estil cistercenc, va ser fundat l’any 1298 pel rei Jaume II El Just i va estar habitat fins l’any 1835, data en la qual es produí la desamortització de Mendizábal. En l’any 1991 va ser adquirit per la Generalitat Valenciana i actualment està recuperant el seu antic esplendor artístic i arquitectònic, i també la seua funció com a epicentre cultural dels valencians.

Història El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna va ser fundat pel rei Jaume II el Just el 15 de març de 1298. Segons la tradició, en passar per esta vall el rei s’impressionà per la seua bellesa i li va dir al seu capellà fra Bononat de Vila-seca: “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”, a la qual cosa el clergue respongué: “Senyor, Vall digna”. I així fou com Jaume II va concedir les terres a l'abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercenca en la vall que, des d’aleshores, s'anomenaria Valldigna.

El Monestir va començar a construir-se al segle XIV, conformant l’estructura completa del conjunt al voltant del claustre, d’acord als cànons del gòtic cistercenc, amb dues renovacions després de les destruccions dels terratrèmols de 1396 i de 1644, amb substitucions completes, noves dependències i enriquiment barroc propi dels segles XVII i XVIII.

L'any 1835, amb la desamortització, el Monestir és abandonat pels monjos i venut a particulars. El cenobi es va convertir en una explotació agropecuària i començà la seua destrucció, amb l'enderrocament de la majoria d'edificacions i la venda dels carreus dels arcs i les lloses com a material de construcció. L’exemple més conegut és la venda dels arcs gòtics del claustre alt del Palau de l'Abat com a element decoratiu de la mansió del Canto del Pico, a Torrelodones (Madrid). L’any 2007 és restituït a aquest monestir i reubicat al seu lloc original.

Després d’un llarg període d’abandó, les reivindicacions de la societat valldignenca aconseguiren que, l'any 1991, la Generalitat Valenciana adquirira el Monestir i començara les actuacions arquitectòniques i arqueològiques per a la seua recuperació. En l’actualitat, l'article 57 de l'Estatut d'Autonomia diu: “El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica..."

Arquitectura El conjunt edificat està envoltat per dues muralles, l´exterior i la de clausura, ambdós del segle XIV. L’accés principal al recinte és el Portal nou(1), construït en el segle XIV per l'abat Arnau d'Aranyó. Al seu costat es troba la Capella de la Mare de Déu de Gràcia (2), església de planta de creu grega, construïda en estil barroc durant el segle XVIII. A l’esquerra de l’entrada al recinte es troba l'Almàssera (3), també del segle XVIII, on s'ubicava el molí d'oli, el graner, les cavallerisses i altres dependències de caràcter agropecuari.

Passat el portal, i al mig d'un passeig entre tarongers, està la Font dels Tritons (4), del segle XVIII, elaborada amb marbre i retornada al monestir després de romandre unes dècades als jardins dels Vivers de la ciutat de València.

A la part posterior, s’alça l’església de Santa Maria de la Valldigna (5), del segle XVII, encara que hi ha evidències arqueològiques de dos temples anteriors, un del segle XIV i l’altre del segle XV, destruïts pels terratrèmols que assolaren la zona. És de planta de creu llatina amb atri, sis capelles laterals, creuer i presbiteri, on se situava el cor. El creuer està coronat amb una cúpula i tot el temple està decorat profusament. Als cantons NE i NO hi ha dos torres que protegien l’església i al cantó SE el campanar.

A la dreta de l'església s’hi troba el Claustre del Silenci (6), edificat durant els segles XIV i XV. Al seu costat sud, està el Refectori (7) o menjador, recentment rehabilitat. En un dels murs destaca el púlpit des d’on el monjo lector amenitzava els menjars de la comunitat. Al costat est del claustre està ubicada la Sala Capitular (8), construïda probablement per l’autor de la Llotja de València, l’arquitecte Pere Compte, sent abat del monestir Roderic de Borja, qui més tard seria el papa Alexandre VI. La sala està coberta per una volta de creueria estrelada, recentment recuperada.

A la part posterior, i després de travessar el Locutori (9) cobert per una volta de creueria recentment reconstruïda, s’arriba al Palau de l'Abat (10), construït als segles XIV, XV, XVI i XVIII. Allí s’allotjaren els reis i personalitats que visitaren les nostres terres, com Martí I l’Humà, Alfons el Magnànim i Felip II.